Dimarts, 12 De Desembre De 2017
Plaça de la Trobada s/n, Montferrer i Castellbò - 25711 Telèfon: tel: 973351343 Fax: fax: 973353536
e-mail: ajuntament@montferrercastellbo.ddl.net

Història

1 · 2 · 3 · 4 · 5 · 6 ...   »

SITUACIÓ I PRESENTACIÓ

Foto

Ubicat a la comarca de l’Alt Urgell, en la província de Lleida, el municipi de Montferrer i Castellbò amb els seus 177,66km2 és el més extens de la comarca. Esta format pels pobles d' Albet , Aravell, Avellanet, Bellestar, Canturri, Carmeniu, Cassovall , Castellbò, Guils del Canto, Les Eres, Pallerols del Canto, Sallent, Santa Creu, Sant Andreu, Sàrcedol, Saulet, Seix, Sendes, Solanell, Solans, Turbiàs, Vilamitjana i Vilarubla.

 

El terme municipal de Montferrer i Castellbò limita per tot el sector NE amb el municipi d'Anserall. A llevant ho fa amb el municipi de la Seu d'Urgell, al SE amb el Pla de Sant Tirs i al SW amb el de Noves de Segre. Pel seu sector de ponent voreja amb Soriguera, Llavorsí i Farrera, tots ells del Pallars Sobirà. Aquest municipi és integral a la depressió del Segre, riu que tanmateix només en rega una petita part, ja que actua de límit al sector SE del municipi. En realitat, els nuclis de poblament es reparteixen en tres valls que aboquen les aigües be al Segre, be a alguna vall subsidiària. La vall principal, centre històric del vescomtat de Castellbò, és la vall del riu de Castellbò, la més àmplia, que aboca les aigües directament al Segre. Més petites son les valls del riu de Pallerols (afluent del riu de la Guàrdia, dins el terme de Noves de Segre) i la vall del riu de Guils, subsidiària del riu de Castellàs, que a la vegada ho és del riu de la Guàrdia.

 

L'estructura de les valls i el fet que aquestes conflueixin a la vall del Segre (SE del municipi) fan que aparegui un relleu molt determinat, segons el qual el terreny és cada cop més accidentat a mesura que ens dirigim cap a ponent i cap al NW. Així, apareixen considerables diferències d'altitud que van des dels 600-700 m a la plena vall del Segre fins als 2 091 m del pic de les Mongetes, al sector nord occidental del terme. El sector orogràfic més destacat de tot el terme és la serralada que envolta la capçalera de la vall de Castellbò, la qual resta tancada al NW pel Romadriu o riu de Santa Magdalena, el qual actua en bona part com a límit amb el Pallars Sobirà. Aquesta serralada s'inicia a la Culla (l 953 m), baixa al pla de la Basseta i continua vers l'est pel tossal de la Bandera (l 941 m), el turó de la Vacada (l 941 m) i el Turó Gros (l 930 m), d'on va pujant per un seguit de cims vers el Roc Roi (2 012 m) i el pic de les Mongetes (2 091 m). Des d'aquesta serralada, que és al capdamunt del ventall que forma la vall, aquesta es reparteix en unes sis o set valls secundàries on es formen el barranc de Sant Andreu, el de la Font del Bosc o de Santa Creu, el d'Albet, el de Solanell, el de Sendes i el de Turbiàs, que recorden els petits pobles situats en punts alts i estratègics d'aquestes diferents valls. Tots aquests barrancs o torrents s'uneixen per a formar el riu de Castellbò o Riu Blanc, en les proximitats d'aquesta vila, situada al fondal. Des d’ací el riu de Castellbò, segueix paral·lel fins a la sortida del municipi a la carretera que hi arriba des de Montferrer, segueix vers el Segre, abans de 1'aiguabarreig amb el qual te lloc la unió per la dreta al riu d'Aravell, a 625 m d'altitud, que és la cota més baixa del terme. El riu d'Aravell recull, també per la dreta, les aigües del barranc del Mas d'en Roqueta, que aplega les del sector de Sallent i de la Torre de Sant Climent. Al S de la vall de Castellbò i de la serralada de la seva capçalera destaquen les elevacions que envolten les valls del riu de Pallerols (dita també vall d'Elins pel cenobi que hi hagué de Santa Cecflia d'Elins), i del riu de Guils. La vall del riu de Pallerols és ben delimitada a migdia per les serres de Sant Magí (l 710 m) i de Rubio (2 029 m), que son divisòries amb la vall de Guils, i a tramuntana, baixant des del coll de la Culla, pel coll de Leix, el coll de Pou (l 612 m) i Roca Redona (l 509 m), itinerari que segueix el vell camí de Sant Joan de 1'Erm. Aquests accidents marquen la divisòria d’aigües amb la vall de Castellbò. Dins el límit meridional del terme municipal, i separant aquest del municipi de Noves de Segre, es poden esmentar el coll del Canto (l 715 m) —sota el qual neixen el riu de Guils i el de Solans, ambdós tributaris del riu de la Guàrdia a través del riu de Castellàs, al qual vessen ja dins del terme de Noves de Segre—, el Punt Redó (l 531 m) i la Muntanyeta (l 627 m). Al N i NE del terme destaquen diverses elevacions que separen el municipi d'Anserall del de Montferrer i Castellbò. El límit amb Anserall és marcat per una carena seguida per una pista forestal que estableix la frontera i que puja fins al coll del Ras de Conques (l 907 m) i arriba fins al peu del roc de la Guàrdia o de Cal Roger (l 650 m), la collada de la Torre i el tossal d'Estelareny (l 684 m). Entre la resta d'elevacions situades al N i NE de la vall de Castellbò pot esmentar-se el planer de Mas d'Iscle (l 023 m).

 

La vall de Castellbò te una important quantitat de boscos. Hi ha pins negres i avets al sector del N o de Santa Magdalena, Sant Joan de 1'Erm Nou i als vessants de la Ribalera. Es especialment notable el sector d'avets i pins negres proper a Sant Joan (obagues de Sant Joan i dels Ornalls) i al pla de la Basseta; també s'estén el mateix tipus de bosc vers el ras de Conques, sota el pic de les Mongetes i més al sud-est fins al roc de la Guàrdia. A les parts més baixes, el bosc és de roures, però als riberals hi ha bedolls, moixeres de guilla i altres espècies i sotabosc de bàlecs, nadius i altres.

----
Font: Gran Enciclopèdia Catalana

HISTÒRIA

Foto

 

La historia de la vall de Castellbò va íntimament lligada a la del vescomtat a què va donar nom. En la documentació més antiga és anomenada vall de Castell-lleo (Castro Leonis), nom que va conservar fins a mitjan segle XI, en què apareix documentada la forma actual, Castellbò (Castriboni o Castrobono). A part la vila de Castellbò, cap i centre de la vall, el poblament era distribuït en els nuclis següents, habitats almenys des de 1'edat mitjana: Sallent, Seix, Albet, Turbiàs, Solanell, Santa Creu, les Eres, Sant Andreu, Carmeniu, Sarcèdol, Avellanet, Castellnou, Vilamitjana i Sendes. Alguns d'ells son ja esmentats en 1'acta de consagració de la catedral d'Urgell, entre les parròquies que pertanyien al bisbat, segurament des d'una època molt remota: Vilamitjana (Vilamediana), Carmeniu (Kasamuniz), Santa Creu (Sancta Cruce cum Stacione) i Solanell (So-lanello).

 

L'any 989, el vescomte Guillem d'Urgell va adquirir, per donació i per compra, del comte Borrell II de Barcelona-Urgell diversos alous a la vall de Castellbò, on el seu poder i la seva autoritat s'anaren ampliant i consolidant en els anys successius fins a convertir-se la vall sencera en un feu familiar. Els vescomtes hereditaris d'Urgell, però, van trigar encara un segle a prendre el títol de vescomtes de Castellbò, ja que no és fins el 1126 que el vescomte Pere Ramon (1114-1150) començà d'emprar-lo d'una manera habitual en els documents privats i en els oficials. És possible que 1'adopcio per part dels vescomtes urgellencs d'aquesta denominació hagués estat influïda, indirectament si més no, pel fet que al Baix Urgell aparegué un nou llinatge vescomtat, el dels vescomtes d’Àger, creat per Ermengol V amb vista a la conquesta de Balaguer.

 

A la primera meitat del segle XII, quan els antics vescomtes d'Urgell prengueren la nova denominació de vescomtes de Castellbò, el territori de la seva jurisdicció, el vescomtat de Castellbò, comprenia només la vall del seu nom i alguns altres llocs que havien esdevingut propietat de la família vescomtat, entre els quals 1'estratégic castell de Ciutat (Castellciutat), adquirit el 1135 pel vescomte Pere Ramon. El matrimoni d'aquest amb Sibil•la, filla i hereva del vescomte Ramon de Cerdanya, aportà a la casa de Castellbò les possessions dels vescomtes cerdans, els castells de Sant Martí (entre Bellver i Martinet), Miralles i Queralt, les viles de Meranges i Girui a la Cerdanya, els castells de Joc i de Finestret al Conflent i la vila de Merenc al Sabartés, País de Foix, les quals, però, mai no foren considerades com a part integrant del vescomtat de Castellbò, circumscrit únicament a les terres de 1'Alt Urgell i del Pallars Sobirà.

 

L'engrandiment del vescomtat de Castellbò a les terres de 1'Alt Urgell es produí arran de 1'enllac matrimonial del vescomte Arnau amb Arnaldeta de Caboet, el 1185. A conseqüència d'aquesta unió, 1'heréncia dels condols de Caboet, que era constituïda fonamentalment per les valls de Cabo, de Sant Joan i d'Andorra, passa a la família vescomtat de Castellbò. Amb relació a la vall d'Andorra cal fer notar, però, que, essent 1'alta senyoria de 1'Església d'Urgell, mai no fou tampoc considerada com una part de 1'àmbit del vescomtat.

 

            A la mort d'Arnau de Castellbò (1226), els territoris que constituïen el vescomtat limitaven al N amb les muntanyes que separen Andorra de la vall de Sant Joan, a l'E amb la Valira i el Segre, a l'W amb la serra de Sant Joan de 1'Erm, divisòria dels aiguavessos del Segre i de la Noguera Pallaresa, i al S amb la serra de Boumort. En el transcurs del segle XIII el vescomtat havia d’experimentar un augment considerable dels seus límits territorials, promogut incansablement pels comtes de Foix, esdevinguts vescomtes de Castellbò pel casament de Roger Bernat II de Foix amb Ermessenda (1208), filla i hereva universal d'Arnau de Castellbò i Arnaldeta de Caboet.

 

Els Foix realitzaren noves adquisicions, no sols a la comarca de 1'Urgellet, com fins aleshores, sinó també a la del Pallars Sobirà. Tota una sèrie de compres, vendes i permutes de drets i propietats permeten de seguir aquest procés de creixement, dut a terme sovint a costa de 1'Església d'Urgell i de la noblesa local, que afectà els castells d'Aós, Ars i Ferrera (1226), de Taús, els Castells, Saüc i Saucadell (1226), la Guàrdia d'Ares (1227), Hortons (1228), Castelló de Riutort (1232), Organyà (1235, pel pariatge d'0rganyà), Castellàs (1251), Sallent, Montanissell, Centinyà i Pinyes (1253), Adraén, la vall d'Hortons, la vila de Trejuvell i el territori comprés entre el castell de Tor i el pont de la Macana (1253), els colls d'Arnat i de Creus, la Gunarda i Pinsent (1256), el castell de la Bastida de Ponts, a 1'entrada de les valls d'Andorra i de Sant Joan (1262), la Vallferrera (1265, pariatge) i les viles de Tirvia, Glorieta, Ferrera i Biuse, al Pallars Sobirà (1296).

 

Durant el segle XIV, coincidint amb el període en què el vescomtat va romandre separat del comtat de Foix (1315-91), les annexions de nous territoris van restar limitades als castells d'Aramunt (Pallars Jussà) i de Bar (Baridà), comprats, 1'any 1366, pel vescomte Roger Bernat III al rei Pere III de Catalunya-Aragó pel preu de 121 000 sous barcelonesos, a carta de gràcia. Però llur incorporació al vescomtat fou només temporal, ja que el primer va ser venut el 1391 a Ramon Marqués i traspassat després per aquest al comte de Pallars, i el segon, confiscat pel rei Martí 1'Humà al comte Mateu de Foix (1398) arran de la fracassada invasió de Catalunya, fou incorporat, el 1401, a la corona.

 

La política expansionista es reprèn al segle XV amb Joan I, comte de Foix i vescomte de Castellbò. L'any 1425 obtenia que 1'abat de Gerri, Pasqual de Cuberes, li vengués la part de jurisdicció senyorial que tenia a les viles de Gerri de la Sal, Bresca i altres llocs dependents de 1'abadiat, mitjançant el pagament de dos-cents florins d'or 1'any, fins que aconseguís del papa la unió d'un o dos beneficis al dit monestir per aquesta mateixa quantitat. El comte Arnau Roger de Pallars, per la seva banda, li cedi els drets que posseïa sobre els susdits llocs de 1'abadiat pel preu de 1100 lliures barceloneses de tem. L'oposició del rei Alfons IV el Magnànim impedí, però, que 1'acte material de traspàs de jurisdicció es dugués a terme.

 

El 1430 tingué lloc la compra del castell de Bellestar (Alt Urgell) als tutors de Guillem de Queralt per l 300 florins d'or. Finalment, Jaume de Bellera, senyor de Bellera, va vendre al mateix comte (25 de juliol de 1435), a perpetuïtat, la Vall d'Àssua i la baronia de Rialb, a la conca de la Noguera Pallaresa, pel preu de 10 000 florins. La presa de possessió efectiva d'aquests territoris, a causa de 1'incompliment de les condicions imposades per la corona, no s’esdevingué, amb tot, fins 1'any 1460, en temps de Gaste IV de Foix i de Castellbò. El vescomtat assoli aleshores la seva màxima extensió territorial a les comarques de 1'Alt Urgell i del Pallars Sobirà, i restaren definitivament fixats els seus límits geogràfics, sense que, en el futur proper, aquests no experimentessin cap més canvi o modificació.

 

El territori del vescomtat, d'una extensió aproximada d'uns l 100 km2, era dividit al segle XV en cinc parts o quarters, situats els de Castellbò, d'Organyà i de Ciutat (o de Castellciutat) a 1'Urgellet, i els dos restants, de Tírvia i de Rialb, al Pallars Sobirà. El quarter de Castellbò comprenia, a més de la vila i de la vall del seu nom, les valls d'Aguilar i de Pallerols, els llocs de Taus, els Castells, Castellàs, Biscarbo, Malvei, Guils del Canto, Vilarubla, Solans, Gramos, l'honor de Conorbau i les salvaguardes d'Adrall i de la Parròquia d'Hortó.

 

El d'Organyà incloïa, amb aquesta vila i el seu terme, la vall de Cabo, la sotsbatllia de Sallent i Montanissell, els llocs de Carreu i Fonollet, la batllia de Coll de Nargó i la Roqueta, la vall de Fígols d'Organyà i la salvaguarda de Canelles. El de Ciutat era integral pel castell, la vila i el terme de Castellciutat, la vall de Sant Joan, amb els llocs d'Ars, Civís i Aós, la Bastida de Ponts o d'en Donat, Anserall, Aravell, Bellestar, Campmajor, Estamariu, la Bastida d'Hortons, Adraén, les salvaguardes d'Asnurri i Argolell i certs drets al Ges i Lietó. El de Tírvia englobava aquesta vila i el seu terme, Mallolis, Tor, Burg, Farrera de Pallars, Alendo, la Vallferrera amb els castells i llocs d'Ara6s, Besan, Ainet, Alins, Noris i Àreu, la Ribalera i la jurisdicció criminal de Glorieta i Montesclado. El de Rialb era constituït pel castell, pel poble i pel terme de Rialb, la vall de Baiasca, la Vall d'Àssua, Sobac, Biuse i 1'abadiat de Gerri, amb la vila de Gerri de la Sal i els llocs de Bresca, Sant Sebastià, Buseu, Baén, Enseu, Ancs (del municipi de Montcortés), Sant Martí de Canals (municipi de Peramea) i Escart (municipi d'Escaló). Algunes d'aquestes poblacions eren viles closes o murades (Castellbò, Noves, Nargé, Civís, Aós, Estamariu, Rialb, Altron, Surp, Bernui, Gerri), d'altres ho havien estat fins abans de la invasió gascona del 1513, que motiva també la destrucció d'un cert nombre de fortaleses urbanes, entre les quals la de Castellbò, especialment al Pallars Sobirà (Tor, Araós, Alins i Àreu).

 

Molts dels antics castells, abandonats i ruïnosos, havien ja desaparegut feia temps (Conorbau, Castellpoll, Carreu, Torena, Malavila), si be llur record perdurava, en alguns casos, en les castlanies, feus arrendats temporalment o venuts a perpetuïtat al millor postor. El Spill manifest del vescomtat de Castellbò (1519) n'esmenta una trentena, corresponents la majoria a les valls de Castellbò (5), de Cabo (4) i d'Aguilar (3), a Solans (3), Vila-rubla (2) i Estamariu (2). Les altres eren repartides entre Taús, els Castells, Biscarbó, Malveí, Aubàs, Aós, vall de Sant Joan, Campmajor, Araós, la Ribalera i Llessui.

 

De les fundacions i cases religioses situades dins el vescomtat sobresortien el santuari de Sant Joan de 1'Erm i el Priorat de Costoja de 1'orde de 1'Hospital al quarter de Castellbò. Al d'Organyà hi havia el Priorat benedictí de Sant Andreu de Centelles o de Tresponts, dependent des del 1079 de Ripoll. Al quarter de Ciutat, el monestir, d'origen visigòtic, de Sant Semi de Tavérnoles, situat prop d'Anserall. Al de Rialb, el Priorat de Sant Pere de Vellanega, benedictí, que depenia de Tavérnoles; hi havia també dins el mateix quarter 1'abadia benedictina de Santa Maria de Gerri, que esdevingué molt important, i el seu Priorat de Bernui.

 

El vescomte compartia amb la col·legiata de Santa Maria de Castellbò (erigida el 1436, li havia estat unida 1'antiga abadia de Santa Cecilia d'Elins) el domini de la vall de Pallerols, i amb la canònica de Santa Maria d'Organyà, la jurisdicció d'aquesta vila i les seves rendes. La població del vescomtat assolia 1'any 1519 la xifra global d'un miler de focs, repartits de la manera següent: quarter de Castellbò 231, quarter d'Organyà 146, quarter de Ciutat 170, quarter de Tírvia 210 i quarter de Rialb 243.

 

Eren doncs, uns 5 000 els habitants del territori del vescomtat, que, tenint en compte 1'extensio, uns 1100 km2, suposen una densitat de poc menys de cinc habitants per quilòmetre quadrat, molt inferior a la que li assignen els fogatgers dels anys 1359 (l600 focs) i 1398 (l 500), sense el quarter de Rialb, que aleshores encara no li havia estat annexat. Tenint en compte aquesta diferència, caldria concloure que en el transcurs del segle el despoblament va ser particularment intens i que la remissió parcial de la questia durant vint anys concedida pel vescomte de Castellbò Gaste IV de Foix als seus súbdits, 1'any 1443, no aconseguí el seu propòsit de posar-hi remei. Aquest document assenyala com a causes determinants del fenomen "les mortalitats, les guerres e les caresties", i fa referència també a les millors condicions de vida que els eren ofertes o que pensaven trobar en altres contrades.

 

Els quarters de Castellbò i d'Organyà semblen haver estat els més afectats per la mortalitat i l'emigració. Per al cobrament de les rendes, consistents bàsicament, a part la questia, en delmes, acaptes i censos, pagadors anualment en diner o en espècies, i en 1'exercici dels drets senyorials, administració de justícia, servituds i ajuda militar, els vescomtes comptaven amb un determinat nombre de funcionaris públics directament nomenats per ells, en els quals delegaven una gran part de les seves atribucions. Entre aquests oficials figuraven, en primer lloc, el veguer i els batlles. El primer residia habitualment, a partir del segle XIII, al castell de Ciutat i la seva jurisdicció s'estenia a tot el territori del vescomtat. Els segons, en canvi, residien als caps de quarter o a les poblacions principals i es feien representar a les més petites i allunyades del seu terme per lloctinents o sotsbatlles, substituïts per ells i sotmesos a la seva autoritat.

 

Així, el batlle de Castellbò ho era de tot el quarter i tenia sotsbatlles a Taús, els Castells, la vall d'Aguilar (Noves), Castellàs i Guils del Canto. Semblantment el de Ciutat, que era també batlle de tot el quarter, posava sots-batlles a la vall de Sant Joan, Civis, Aravell i Bellestar, Estamariu, la Bastida d'Hortons i Adraén. El batlle d'Organyà nomenava els de la vall de Cabo, Sallent i Montanissell, i Carreu. Coll de Nargó tenia batlle propi, nomenat d'una terra proposada pel comú i per una durada de tres anys, cosa que al segle XV s'esdevenia també a la Vallferrera. El batlle de Tírvia ho era alhora de Mallolis i de Tor. Les viles de Burg, Farrera de Pallars, Rialb, la Vall d'Àssua i Sobac constituïen batllies independents. El batlle d'Aòs, a la vall de Sant Joan, era designat pel castla de la Bastida d'en Donat o de Ponts. A Organyà, vila posseïda en condomini, hi havia dos batlles, un d’instituït pel vescomte i 1'altre pel prior de la canònica de Santa Maria.

 

Els batlles intervenien en les actuacions jurisdiccionals, administratives i judicials, com a auxiliars del veguer, dins els límits del propi territori i, segons que sembla, tenien també atribucions de caràcter militar, lleva i conducció d'homes armats, en temps de guerra. Tanmateix, la custodia i defensa dels castells estava primordialment confiada als castlans, als quals els habitants del quarter o del terme respectiu estaven obligats a prestar llur col·laboració i suport, tant en temps de pau com durant les hostilitats. En l'administració de la justícia, el veguer i els batlles eren assistits pel jutge, únic per a tot el vescomtat, i els notaris, que, a més de redactar i autoritzar els documents públics i privats, prenien raó, com a escrivans, dels processos i de les actuacions judicials. En el vescomtat existien el 1519 dues escrivanies, una a Castellbò i una altra a Tírvia i Vallferrera.

 

Al costat dels saigs o missatgers, encarregats de notificar i fer complir les decisions legals i penals, hi havia també aleshores els oficis de tresorer o mestre racional i el d'advocat i procurador fiscal, relacionats amb 1'administracio de les rendes i les contribucions tributàries i fiscals. Quant al nomenament d'aquests càrrecs públics, un privilegi de la reina Caterina de Navarra, de 1'any 1510, va establir que, en igualtat de condicions, havien de ser conferits a persones residents i naturals del vescomtat. Les administracions locals estaven en mans dels consols, generalment dos o més, elegits per les universitats de veïns, els quals juntament amb un cert nombre de prohoms formaven el consell comunal. La Vallferrera, en virtut d'un privilegi especial, tenia un règim particular, comú a tota la vall, que li permetia d'elegir cada any, el dia de Sant Maties (24 o 25 de febrer), quatre persones, anomenades corts, les quals, en unió del batlle i del veguer —aquest quan era present—, exercien la jurisdicció civil i criminal en els llocs d'Ara6s, Besan, Ainet, Alins, Noris i Àreu i llurs termes.

 

Per damunt d'aquestes institucions municipals hi havia el Consell General dels tres estats o braços, urbà, eclesiàstic i militar, on eren tractats els afers més importants i que afectaven tots els habitants de la baronia. Pertocava al veguer de convocar i presidir 1'assemblea, que se solia reunir a la vila de Castellbò, capital històrica del vescomtat i on el jutge i el notari d'una de les dues escrivanies de la senyoria tenien llur residència habitual. En el desenvolupament de les institucions autòctones, particulars o de caràcter general, i en 1'ampliacio de les seves facultats, havien de contribuir decisivament els privilegis (els més antics, de les viles de Castellbò i Castellciutat, són de 1'any 1195) atorgats als seus súbdits pels vescomtes de Castellbò, Arnau, Roger Bernat III i Roger Bernat IV, i els comtes de Foix Roger IV (I de Castellbò), Roger Bernat III (II de Castellbò), Gasto I, Mateu, Gasto IV (II de Castellbò) i Caterina, comtessa de Foix i reina de Navarra.

 

            Les concessions abracen matèries molt diverses, relacionades principalment amb la seguretat personal, la propietat privada, els impostos, les servituds feudals. Pus dels béns comunals, la llibertat d'anar i venir per tot el territori del vescomtat, 1'exercici de la justícia civil i penal, els procediments judicials, la facultat d’apel•lar al tribunal superior del vescomte, els nomenaments dels càrrecs públics, generals o locals, i llurs deures i atribucions. Els privilegis i llibertats obtinguts durant els segles XII-XV foren confirmats posteriorment per Ferran II de Catalunya-Aragó després que, desposseint-ne la reina Caterina de Navarra, s'hagués apoderat del vescomtat de Castellbò (1512); també els confirmà la seva muller, Germana de Foix, el 1514, a la qual se cedi temporalment el vescomtat. El mateix féu encara Carles I el 1519, abans d'incorporar-lo definitivament a la corona el 1548. El vescomtat pirinenc de Castellbò desapareixia així com a baronia independent, després de cinc segles i mig d’existència i d'haver tingut un paper destacat en la historia del comtat d'Urgell i en la de Catalunya, per convertir-se en un domini reial.

 

Com ja s’ha comentat Castellbò fou la seu del vescomtat per aquest motiu disposava d’un castell, el qual apareix documentat l’any 998, i fou derrumbat el 1513 per ordre directa del rei Ferran el Catòlic. La col.legiata de Santa Maria fundada el 1392 i persistí fins 1851. Encara  avui dia es conserven restes de ambduos monuments.

 

Sant Joan també disposava d’un santuari que data de l’any 994, i segons els seguidors de mites, fou on reposar durant uns mesos el “Sant Grial”, aquest santuari, al igual que el castell de Castellbò també fou destruït. Dos segles més tard, fou reconstruït i persistí fins el 1936 on un incendi provocat el va fer desaparèixer.

 

   El Priorat de Santa Maria, ubicat a Costoja fou cementiri dels comptes Arnau i Arnaldeta. Les seves restes, però foren profanades l’any 1269 per ordre de la Inquisició ja que aquesta els condemnà per heretges al considerar que aquests havien ajudat als càtars. El temple persistí fins l’any 1860.

 

La configuració actual del Municipi fou el resultat de l’annexió el 1970 del Municipi d'Aravell i Bellestar (el qual incloia Montferrer) i el Municipi de la Vall de Castellbò, annexió a la qual el 1972 s’afegiren els municipis de Pallerols i Guils del Cantó.

 

Fonts: - Gran enciclopèdia Catalana

           - Tomàs Bonell, Jordi; Descobrir Catalunya, poble a poble

ECONOMIA (EXTRET ENCICLÒPEDIA CATALANA)

Montferrer i Castellbò ha estat un municipi tradicionalment ramader i agrícola. Cereals, patates i prats han estat els conreus tradicionals, però al segle XIX també es trobaven, especialment a 1'antic terme d'Aravell, conreus de llegums, vinya (el vi de la qual, però, no era gaire bo segons Zamora), ametllers i rebolls. A Aravell i Bellestar, on de sempre hi ha hagut menys regadiu, abundaven les oliveres i els castanyers. Actualment, però, el conreu del terme es troba en gran part condicionat per la ramaderia, i per això el terreny aprofitable per a conreus s'ha anat convertint en pastures. El 1989, el 97 de la superfície agrària útil eren pastures, i només el 3 restant eren conreus d'altra mena, entre els quals destaca el blat de moro al regadiu, bastant important al terme sobretot des de la construcció del rec d'Aravell i Bellestar el 1975, que pren 1'aigua de la Valira a la frontera amb Andorra. També s'hi fa farratge. La importància de les pastures fa possible una bona densitat ramadera, puix que son aprofitades especialment per la ramaderia bovina (2 079 caps el 1989, sobretot vaques destinades a la producció de llet) i ovina (2 754 caps), les activitats ramaderes tradicionals del terme. Tanmateix, a diferència d'altres municipis de 1'Alt Urgell, a Montferrer i Castellbò s'han desenvolupat també altres especialitats ramaderes, fins a assolir una certa importància. S'han implantat al municipi nombroses granges porcines, que el 1989 aplegaven 3 718 caps, i d'aviram (45 000 caps). El bestiar capri i els conills son molt menys importants. La producció forestal te una certa importància, ja que els boscos s'utilitzen per a proporcionar fusta tant a la comarca com fora (dins el terme hi ha unes 9 000 ha de terreny forestal). L'activitat industrial te una certa importància en el sector de Montferrer (on hi ha un polígon industrial), perquè la Seu d'Urgell és ja molt propera i irradia la seva influència. Hi ha un seguit de petites empreses, bàsicament tallers de mecànica i empreses de la construcció, i algunes empreses de més envergadura, entre les quals destaquen una important empresa del sector de la fusta (EFAUSA), que és el resultat de la fusió de tres serradores que hi havia a la Seu. La fusta es treu, mitjançant subhastes organitzades per ICONA, dels boscos de la comarca. També es pot esmentar la gravera ADECSA (Àrids i Derivats del Ciment), instal•lada a Montferrer des del 1965. Finalment, hi ha una important fàbrica de pinsos pertanyent a la Cooperativa del Camp. El sector terciari ha anat incrementant-se al llarg dels anys a Montferrer i Castellbò, tot i que es tracta d'un sector molt més encaminat al turisme que no pas a les necessitats de 1'mterior del municipi o de la comarca. Els serveis interns son escassos. Hi ha una escola primària a Montferrer de Segre, però per als estudis de secundåria cal anar a la Seu d'Urgell. A Bellestar hi ha 1'Escola de Capacitació Agrària de 1'Alt Urgell, que disposa d'una residència per als estudiants forans. També hi ha un CAP a Montferrer. L'oferta turística creix lentament, però de manera considerable. El municipi disposava el 1996 d'un hotel (a Montferrer), un hostal (a Castellbò), 3 residències-cases de pagès (a Montferrer, Guils i Sant Andreu ), 3 restaurants i 2 càmpings (a Montferrer i a Castellbò). A Montferrer es va inaugurar, el 1995, Fonema comarcal de turisme de 1'Alt Urgell. Les instal•lacions esportives s'orienten bàsicament al turisme. Així, a Aravell, el 1996, era en construcció un camp de golf (que ocuparà unes 60 ha i inclourà la construcció de nous habitatges i un complex hoteler), mentre a 1'antic aeroport de la Seu d'Urgell, situat en part dins del terme de Montferrer, s'hi ha instal•lat un aeroclub que disposa d'escola de vol i que també fa alguns vols turístics de petita escala. A Bellestar hi ha un polisportiu, i a la part més muntanyosa del terme hom pot destacar especialment les pistes d’esquí nòrdic de Sant Joan de 1'Erm. Hi ha un total de 5 pistes (3 de verdes, l de blava i l de vermella) que recorren un total de 63 km. El recinte disposa d'un refugi restaurant.

EL ROMÀNIC

Foto

La col•legiata de Castellbò conté elements romànics, com ara els absis, i d’altres de gòtics, especialment visibles a la portalada.  Dins del terme podem visitar també les ruïnes de l’antic priorat de Santa Maria de Costoja, on van ser enterrats els vescomtes Arnau i Arnaldeta, les despulles dels quals foren desenterrades, quaranta anys més tard, per la Inquisició, que els acusava d’haver estat càtars. Els càtars. Des de l’any 1996 se celebren, a principis d'agost a Castellbò i a Josa del Cadí, unes Jornades dels Refugis Càtars a l'Alt Urgell. Els actes inclouen conferències i taules rodones, però també rutes, animació, concerts i teatre, amb la representació de l'obra Cercamón, de Lluís Racionero, a les ruïnes de Costoja.

 

Per altra banda també trobem les ruines de:

Castell de Montferrer

Sant Llúcia d'Aravell

Castell de la Terrassa

Castell de Campmajor

Sant Joan de Campmajor

Torre de Santa Eugènia

Torre dels moros

Castell de Castellbó

Sant Pere de Castellbó

Colomers Medievals de Castellbó

Sant Andreu de Castellbó

Sant Joan d'Avellanet

Santa Cecília d'Elins

Castell de Sallent

Sant Sadurní de Seix

Sant Climent del Mas de la Torre

Les Torretes Sant Sadurní de Vila-Rubla

1 · 2 · 3 · 4 · 5 · 6 ...   »

Mapa Web